Avui, vint-i-u de maig del dos mil trenta-nou, haguera fet vint anys de casats amb en Francesc. El trobo tant a faltar...
Em dic Roser, tinc quaranta-nou anys. Sóc infermera a l’hospital del Vendrell fa uns vint-i-dos anys, i he pogut viure de primera mà moltes situacions desagradables. Però això és part de la meva feina, i com a tal, la gaudeixo d’allò més.
Visc al poble, on vaig ser feliç durant molt de temps. A la vila del Vendrell, una comunitat senzilla que no ha canviat gaire al llarg dels anys. La meva vida és d’allò més simple, des que en Francesc se’n va anar, res és el mateix.
Us voldria parlar una mica d’ ell. Ens vam conèixer a l’ institut. Per aquell temps ell estava festejant amb una amiga meva, i per tant érem només bons amics. Però entre ells les coses no rutllaven gaire bé, fins que un dia aquella història es va acabar. Jo en aquell temps estava entusiasmada amb un noi que havia conegut per Internet, però tampoc rutllaven les coses. Tots dos van deixar de costat aquelles males experiències i vam decidir estar un temps sols. El que no sabíem és que començava una nova història entre nosaltres.
No sé molt bé com explicar com va passar, però vam començar a festejar d’un dia per l’altre. Alguna cosa havia canviat dins nostre i no sabíem molt bé què era. Recordo perfectament el primer petó que em va fer als llavis, tan dolços que em van semblar, el cor em volia sortir del pit, la respiració s’agitava cada cop més, en aquell moment, em vaig adonar que allò era de veritat. Ésclar com podeu imaginar, van haver molts intents per a què ens separéssim, però van ser inútils. Al cap d’uns mesos tot es va calmar, i nosaltres vam poder viure tranquils, per poder gaudir d’aquella relació.
A en Francesc li agradava molt dibuixar, encara recordo aquells dibuixos que em feia, i jo tota orgullosa els posava a la meva carpeta, perquè tothom els pogués gaudir. En aquell moment, jo cursava segon de batxillerat i ell feia un cicle superior d’informàtica. A mi m’anava millor que l’altre any i a ell també, li anava força bé. Encara que li agradés dibuixar i tenia molta traça a fer-ho, sabia que no podia viure d’allò. No obstant es volia fer bomber i el curs d’informàtica no era res més que un treball segur, per si les coses no anaven bé. Des de ben menut ja li agradava i somiava, que extingiria boscos i salvaria la gent que quedava atrapada. Jo dubtava un mica que es fes bomber, no perquè no fos capaç de les proves, sinó que dubtava si tindria estómac, a treure persones ferides, sense braços, cremades...
Però em vaig equivocar, als vint-i-sis anys, va aconseguir ser bomber i jo ésclar, l’animava i el felicitava perquè em sentia satisfeta d’ ell.
M’agradava quan arribava a la nit i m’explicava les historietes del dia. Jo li explicava les meves experiències a l’hospital, encara que li fessin una mica d’angúnia i sempre es quedés adormit als meus braços mentre li parlava.
Jo després de batxillerat vaig fer un cicle superior, de diagnòstic per la imatge, amb el qual vaig accedir a la universitat, per cursar el meu somni. Infermeria sempre havia estat una fantasia que mai hauria pensat que viuria de primera mà. M’agradava tant tractar amb la gent, curar-la, ajudar-la, entrar amb un somriure a una habitació on li arribés aquella persona i s’oblidés per uns segons que tenia una malaltia terminal, s’hagués quedat sense mobilitat... Situacions desagradables, que es poden suavitzar amb tacte i felicitat.
Malgrat els meus pensaments negatius, ho vaig aconseguir i em van escollir a l’hospital del Vendrell per a fer pràctiques, al qual després em van fer un contracte indefinit.
Tot anava sobre rodes, jo i en Francesc érem feliços, els meus pares vivien on sempre, alegres i fent viatges amb altra gent gran. Ma germana, l’ Anna, estava cursant l’últim any d’arquitectura a Barcelona on va conèixer l’Enric, un noi que també cursava la mateixa carrera. Tots dos se n’havien anat a viure junts a Barcelona a un piset de la Diagonal, encara que era petit i vell, tots dos van decorar-lo amb molt d’entusiasme, fent aquell niuet un lloc on viure tranquils i feliços.
Un diumenge al matí vam anar a casa Mireia, volíem fer una calçotada al Jardí de casa seva. Feia mesos que no ens vèiem, però va semblar que no havia passat el temps. La Mireia, significava molt per a mi, havia estat una de les millors amigues que havia tingut d’infància, amb ella, va ser amb l’única que vaig continuar la relació. Aquell diumenge va ser d’allò més divertit, m’entra ella i jo conversàvem de totes les coses que havíem fet en aquell temps, en Francesc i el seu marit en Gerard jugaven amb els menuts a pilota i preparaven el foc per la calçotada.
El nostre gran amor, era la nostra petita Mercè. Ara tenia tres anys, i jo i en Francesc ja ens organitzàvem millor que al principi. La nostra petita, tenia els ulls blaus, era rossa i per a nosaltres era la nena més maca que havien vist els nostres ulls.
Van anar passant els anys, anàvem amb la família els Nadals i veiem els amics els caps de setmana. Les coses no canviaven i no ens adonàvem del que estava passant.
Les temperatures pujaven cada any més i no ens fixàvem en les advertències dels telenotícies, ni els diaris. Pensàvem que no era res més, que exageracions, per a tenir més audiència. Però la veritat és que els terratrèmols es van incrementar considerablement, hi havia moltes precipitacions a l’ hivern i a l’estiu patíem altes temperatures, les quals provocaven molts incendis. En conseqüència en Francesc viatjava força, pel seu treball i jo a l’hospital havia de fer nombroses guàrdies per a poder socórrer a gent amb cremades greus. Mai no havia vist aquells copiosos casos de cremades. No parava d’arribar gent a l’hospital i no donàvem abast. Les habitacions estaven col·lapsades de pacients. Els familiars ploraven a les portes i es desesperaven per a poder veure els seus fills, filles, germans, amics...
En Francesc segons m’explicava, havia d’extingir dos o tres boscos a la setmana. Arribava esgotat del cansament i ple de ferides que li havia de curar. La nostra filleta, pobrissona no li podíem fer gaire cas i la majoria del temps estava amb els avis. Fèiem tot el possible per estar al seu costat, però no podíem, cada dia era pitjor, no es podia sortir de casa perquè les temperatures eren tan elevades, que era insuportable.
Un dia com un altre van cridar a en Francesc per a extingir un foc a Lleida. Ell com sempre va accedir-hi. Encara recordo com es va acomiadar de mi, d’aquella manera tan peculiar que tenia d’abraçar-me i fer-me petons. Se m’omplen els ulls de llàgrimes al recordar l’última vegada que el vaig veure. Recordo que anava vestit amb l’uniforme del treball, tenia els cabells una mica llargs, li havia de tallar aquell cap de setmana. Estava tan maco, amb aquell somriure als llavis que no vaig poder resistir fer-li un altre petó.
Vaig anar a l’hospital, ja que tenia força feina i s’havia fet tard. Vaig tenir un dia molt horrible. Els passadissos plens de gent cridant, i demanant ajuda, molts metges havien demanat baixes o s’havien anat amb els seus familiars perquè deien que allò aniria a pitjor. A la nit, quan vaig arribar a casa, en Francesc em va trucar, per dir-me que no vindria a dormir, i que passaria unes setmanes al bosc. Jo tota amoïnada, li vaig dir que es cuidés i que el trobàvem a faltar.
La nostra filleta s’havia anat fent gran, sense que nosaltres ens poguéssim adornar que aquella nena de tres anyets que corriejava entre nosaltres, tenia ja disset anys.
Al cap de tres dies vam rebre una trucada des del telèfon d’en Francesc, jo tot animada vaig agafar-lo, però no era en Francesc, eres males notícies. El grup on anava el Francesc s’havia quedat atrapat entre les flames. No m’ho podia creure, per què ens passava això a nosaltres, no entenia res.
Vaig penjar el telèfon i vaig agafar el cotxe camí a Lleida, amb llàgrimes als ulls i desitjant que no li hagués passat res, vaig arribar en un tres i no res al lloc de l’incendi. Els seus companys, m’abraçaven i em consolaven, sense deixar-me avançar al bosc. Jo cridava el seu nom, fins quedar-me sense alè... no ens estava passant, em semblava un somni irreal.
Despertar-me al dia següent, desconcertada. Els seus companys em van portar a un hotel proper, perquè em vaig desmaiar de la desesperació. Al principi, al despertar-me, pensava que havia estat un mal son. Però al veure al seu company, vigilar-me assegut a una cadira, vaig adonar-me que no havia estat un somni, que havia perdut a en Francesc a les flames. Sentia que tota la meva vida s’havia acabat en aquell moment, com li diria a la nostra estimada filla que el seu pare era mort. No podia fer-li això, patiria massa. En Francesc i ella havien estat molt units, quan ell tenia una estona, la passava al seu costat.
Al tornar al vespre a casa vaig trobar la Mercè amb els avis, plorant desconsoladament. No sabia què dir-li, perquè jo sentia el mateix que ella. Aquella nit va ser eterna, no vaig poder tancar els ulls en tota la nit. Trobava a faltar tant, la tendresa dels seus petons, les seves abraçades...
Aquella nit vaig recordar tota la nostra vida, vaig decidir que havia de sortir d’aquell pou, per ell, per la nostra estimada filla i per mi mateixa. Ara ja han passat uns anys, des d’aquell dia al bosc. Però cada dia recordo el seu somriure, les seves llàgrimes, els seus petons, cada una de les coses que vaig viure al seu costat. La nostra filla, ho porta molt millor que jo, ella té la seva vida i és feliç. Tal i com haguera volgut en Francesc. La vida va canviar considerablement i vam haver d’adaptar-nos aquella manera de viure. No sé quant de temps més aguantarem aquesta situació, però hem de saber afrontar la vida tal i com ens ve.
Per molt que aquelles flames s’emportessin la meva vida, aquella flama que hi havia entre nosaltres no s’ha apagat, ni s’apagarà mai.
T’estimo.
